General

Conservació de patrimoni i Sixena

Posted on

Sixena font: VILAWEB
FONT: Vilaweb: http://bit.ly/2AoUoGu, una de les obres és situada al costat d’un aire condicionat, amb el que això suposa d’alteració de les condicions físiques i atmosfèriques controlades que requereix aquest tipus d’objecte.

Fa un segle i poc, els rics americans (i altres estrangers enamorats de l’antiga Europa i amb una capacitat econòmica important) campaven amb total llibertat pel nostre territori i s’emportaven mobiliari i edificis sencers per la seva vàlua històrica i estètica davant la mirada de la gent autòctona que, com passa en aquests casos, desconeixia el seu veritable valor. Certament, el desconeixement és un element clau per entendre per què claustres romànics sencers del Pirineu són a dia d’avui als museus americans, com el Metropolitan de Nova York. Però tal i com estudia la sociologia de l’art i altres disciplines de la història de l’art i les humanitats en general, el valor és un factor que varia al llarg del temps. I coses que avui dia la societat té assimilades com a valor, no ho estaven cent anys enrere.

La metodologia per fer-se amb aquestes obres d’art i aquest patrimoni arquitectònic eren rudimentàries, ja que davant tenien a una població que no donava importància al que consideraven únicament mobles vells, edificis vells, pintures lletges, etc… Així que a vegades regalaven al forani aquelles coses i, a vegades, eren enganyats rebent una remuneració molt per sota del seu valor. Així s’explica com durant uns quants anys un patrimoni riquíssim sobretot d’època medieval va ser dispersat arreu del món.

D’aquell temps en va sortir una cosa molt bona. Hi va haver persones i institucions fonamentalment civils que van prendre consciència del què estava passant. Aquest interès pel patrimoni es pot dir de forma genèrica i poc profunda que neix com a conseqüència del què s’ha anomenat el moviment de la Reneixença del segle XIX, que és el nostre particular camí cap a la consciència nacional. Posem-ho en context. A nivell filosòfic des de finals dels segle XVIII i durant el segle XIX els autors alemanys van posar les bases per a la recuperació de la consciència nacional i identitària dels pobles. Aquestes idees van penetrar a la societat a través de la història, de l’art i la cultura en general. Aquestes bases proliferen en moltíssims àmbits de la vida. Es revisa la història, comencen els revivals o neo en l’art -neogòtic, neoclàssic, etc-, Violet le Duc posa les bases a un model de restauració i conservació d’edificis antics -aquí ho farà Puig i Cadafalch-, Wagner crea un imaginari alemany a través de les seves obres, Morris a Anglaterra inicia les Arts&Crafts, Ruskin teoritza sobre la modernitat, etc… cada cop estan més desenvolupades les especialitzacions dins d’un sistema humanista que anima als estudiosos a saber de tot. Catalunya no és aliena a tot aquest moviment. La Renaixença posa l’accent en la vessant escrita (pensem en l’Oda a la Pàtria d’Aribau, per exemple), i també en la vessant històrica, artística i patrimonial. El Modernisme, fins a cert punt i explicant-ho sense aprofundir gens, emana d’aquest corrent de recuperació i relectura. No és d’estranyar, doncs, que per bé que per la majoria de la població l’espoli consentit o no del patrimoni no tenia cap valor, hi va haver persones i institucions que sí li van donar valor. I van començar a moure fils per tal d’impossibilitar-lo.

Gràcies aquestes persones i institucions, s’alenteix i s’acaba aturant la dispersió del patrimoni català. Gràcies aquesta gent, tenim una de les millors col·leccions de pintura romànica sacra del món, i s’han conservat peces de mobiliari religiós i civil de gran valor artístic i, en molts casos, històric. Gràcies aquell moviment es van anar consolidant lleis i protocols de conservació que han contribuït, ni que sigui una mica, al context legal i protocol·lari actual a nivell internacional pel què fa la conservació del patrimoni moble i immoble.

Aquests dies, amb el cas de les obres de Sixena, ens trobem amb un interès sobtat pel patrimoni i la seva conservació que, des del sector aplaudim, malgrat és trist que això només interessi a la opinió pública des de la política de baixa intensitat. Perdoneu la gosaria de dir això. Però és així. Us imagineu que un polític s’atrevís a parlar de com s’ha de conservar un pont o com s’ha de construir un edifici sense ser enginyer o arquitecte? Doncs el que està passant aquests dies és que parlen els polítics i no pas els conservadors, els restauradors i la gent del sector que hi entén i es guanya el pa cada dia fent molt bé la seva feina. I que tant la decisió del jutge, l’aplicació del 155 per part del ministeri, la desatenció als informes previs de conservació han posat en perill la seva subsistència en condicions en un futur. No em cansaré de dir que es tracta d’un espoli legalitzat però no legítim. Ja que aquestes obres van ser comprades (amb el seu contracte legal de compravenda) per voluntat de les seves legítimes propietàries que, conscients o no, van fer prevaldre el criteri universal de conservació per davant del de localització. És un criteri que tots els conservadors posen per davant a cap petició de cessió, préstec o intercanvi d’obres d’art. És el mateix criteri que fa que el Gernika de Picasso no es mogui de Madrid, malgrat s’hagi demanat més d’una vegada el seu trasllat. Per bé que el cas del Gernika és més complex, ja que hi ha la voluntat de l’artista i de la família pel mig, i un interès de neteja d’imatge per part de l’Estat pel seu passat feixista. Però la realitat és que és una obra que ha patit diverses intervencions de restauració i conservació que fan que la peça a dia d’avui sigui molt delicada.

Tornant a les obres de Sixena, no només es vulnera la propietat privada (compravenda) sinó que es nega la prioritat al criteri de conservació, ja que ara com ara no s’ha pogut demostrar que a Sixena es pugui donar les condicions físiques, ambientals i de posicionament necessàries per l’òptima conservació de les obres.

Allunyant-me de les qüestions tècniques i  de context històric intrínseques, m’atreveixo a dir que estem davant d’un cas polític que, francament, li importa un rave la conservació de les obres. Es tracta d’un intent -i sempre serà un intent- de trencar el discurs històric que uneix Aragó amb Catalunya. Em poso ferma en aquesta afirmació per què només així s’entén aquest cas. Per què si Aragó volgués realment recuperar les obres pel seu valor artístic i històric, reclamaria la resta d’obres que hi ha arreu del territori espanyol, començant per les que hi ha Madrid, al Prado. Però només reclama les que hi ha a Lleida. Només. Per això el criteri de conservació és trepitjat. Es tracta de crear, en l’era de la postveritat, un discurs històric nou, allunyat de la història que uneix Aragó i Catalunya. Res més que això. Vull recordar que sota les ordres de Rouco Varela, l’Episcopal Espanyola va influir al Vaticà perquè parròquies de la Franja que pertanyien històricament a territori català, fossin dividides. D’aquí neixen les reclamacions. Mai hi havia hagut cap conflicte territorial. Es va crear el conflicte. I es va crear a partir d’un discurs històric falsejat. Divide y vencerás.

Catalunya sempre ha posat per davant la conservació a la política. Fa política. Crea lleis. Modela un discurs històric, cert. Però no s’allunya de la realitat, no la recrea, no la distorciona… per moltes adaptacions que pugui tenir. Però poso l’accent al marc legislatiu i a les polítiques museístiques que han permès que obres com les de Sixena no s’hagin perdut per sempre.

Com no, ara comencen a sortir altres veus que reclamen que retornem altres obres que, sense la intervenció de Catalunya, no s’haguessin conservat. Barbastre comença a sonar amb força. La por al discurs històric dels Països Catalans, dels Comtats i de la Corona catalana-aragonesa, fa por. Implica deixar en ridícul el discurs històric-fictici que Espanya neix amb Isabel i Ferran, reis catòlics. Aquesta tesi no la pot defensar cap historiador honest. Catalunya és molt més antiga, és nació. Espanya és un invent borbònic nascut de la seva arribada a la península al segle XVIII. Castella es regnava per separat del regne catalano-aragonès. És així, no hi ha altra història. La Història es pot explicar des de perspectives diverses que enriqueixen el discurs. Però quan es falseja, ja no s’està fent història. S’està fent política per crear un discurs nou, una nova identitat.

I ara, amb el xoc de trens aquest discurs nascut amb la intenció de dividir els pobles ressorgeix amb molta força amb diverses intencionalitats, al meu entendre. La primera, amb la intenció d’enfonsar psicològicament al adversari, en aquest cas nosaltres, que veiem com ens intenten trencar el discurs. La segona, per tenir via lliure per disfressar encara més aquest discurs inventat. I sinó, ja veureu com els catalans serem els dolents, els que hem destrossat les obres. Diran que no s’han conservat per culpa nostra, quan les nostres lleis estan molt més desenvolupades i posades al dia que les d’àmbit estatal.

No entro en les conseqüències polítiques, l’ús d’aquest cas per guanyar vots, el populisme… etcètera. D’això en parlen tots els mitjans i tothom. Em centro en la conservació, en el patrimoni, en la història, en l’art… i fer-ho permet ser molt més crítica, tot i les idees polítiques que, evidentment, també tinc.

Anuncis

Cellular i el projecte Sora

Posted on Updated on

Cellular_Ouma
Detall de la instal·lació artística d’Ouma, Cellular

Vaig conèixer l’Omata Tomoko a la inauguració HAIKUs or Poems of Broken Things d’Andrea Wilmsen, que vaig comissariar. El seu nom artístic és Ouma, i vam congeniar de seguida. Tinc la sensació que no és ni molt menys una dona japonesa convencional. Desprèn energia positiva, li agrada sentir-se lliure i li encanta cuinar i menjar.

Cellular és la proposta expositiva que ha estat desenvolupant durant la seva residència a WTA. Es tracta d’una instal·lació en paper japonès en color blanc i tintat de vermell intens que Ouma ha estat foradant amb bisturí durant dos mesos. Si podeu gaudir de la seva bellesa visual encara ho fareu més si us dic que no segueix cap patró, no dibuixa i després retalla. Retalla i prou, creant una estructura orgànica que desprèn calma, tranquil·litat. Cellular és un projecte molt personal, lligat a la formació biosanitària d’Ouma, que és veterinària. El component científic hi és intrínsec, alhora que segueix alguns teoremes que afirmen que la llibertat de l’individu és una il·lusió i que quan més lliures ens sentim en realitat menys ho som. Però sentint-nos lliures és quan actuem, quan som, quan sentim.

Cellular es planteja com un efecte “placebo”, donant una sensació de pau i llibertat que en realitat només és allò que volem que sigui. Al mateix temps, conceptualitzada com un cub on cal entrar, tota la instal·lació és una gran teranyina de paper japonès que deixa veure l’exterior lliure a través del seu entremat que ens limita.

SOLA_Ouma
Espai pel projecte Sola: imatges d’accions a països on arriba el material comprat a partir de les aportacions de la gent.

Ouma és una dona molt interessant, plena d’energia i de projectes. Tota la seva activitat artística està lligada al projecte Sora.

Sora significa Cel en japonès. Sora és el projecte artístic solidari que acompanya Cellular, i que vol fer arribar l’art arreu del món com a eina de canvi, de millora de la societat. Ens proposa retallar bocins de la seva instal·lació a canvi de 10€ que, juntament amb peces numerades per colorejar, fa arribar a moltes parts del món que ho necessiten material de dibuix i artístic. Un projecte solidari que es fonamenta amb la creença que l’art pot ajudar a fer un món millor. I jo comparteixo aquest punt de vista.

 

 

Concha Romeu: l’oblit de l’anonimat al descobert

Posted on Updated on

a_mnesia_Concha-Romeu

 

L’art contemporani és per a molta gent un art incomprensible que més enllà de si els agrada, els commou o el troben atractiu sembla a primer cop d’ull que no aporta massa res a les seves vides.

També és cert que cada artista és un món i que allò que volen transmetre a la gent és molt diferent segons qui, com i quan. Entendre i gaudir la idiosincràsia de cada creador és una de les meves tasques preferides, i no sempre m’interessa allò que descobreixo. Va més enllà de la vessant estètica, és entendre la psicologia i la motivació que porta a cada artista a treballar en alguna cosa i amb uns materials i formes concrets.

Vaig conèixer la Concha Romeu durant la inauguració de la seva exposició A_mnesia al Werner Thöni Artspace. Desconeixia la seva obra i només arribar a la zona d’exposició em va cor prendre. Si bé afirmo i defenso que la vessant estètica no és l’únic element important de l’art, el que també és ben veritat és que el primer cop d’ull és essencial per voler anar més enllà. La qualitat artística, però, no és només el resultat sinó també allò que l’ha fet possible.

A_mnesia és un treball artístic de primera magnitud que ens porta a reflexionar sobre el passat. En un atemptat o en un accident amb múltiples víctimes recordem el fet en sí, però amb el temps oblidem a cadascuna de les persones que han perdut la vida. L’obra d’aquesta artista madrilenya gira entorn aquestes persones anònimes que han perdut la vida d’una forma violenta.

Treballa fonamentalment amb llençols de cotó antics, que han estat propietat de dones anònimes, formant part segurament dels seus aixovars, de les seves dots de casades. És un homenatge a elles també, que han estat silenciades per la història. Talla els llenços en forma de fulls de paper, din A4, simbolitzant en cada full una víctima anònima. Després, depenent de les peces, submergeix els fulls en pintura acrílica de tonalitats vermelles. Un cop seques les fulles tintades, en retalla els sobrants… a vegades entén el sobrant com aquelles taques blanques on no hi ha arribat la pintura. A vegades, al revés… Cus els fulls foradats en forma de llibre, o en forma de llençol… cus cada full un al costat de l’altre, formant rengleres de sis o set fulls. I cus aquestes rengleres entre elles, creant un gran llençol de víctimes.

L’acte de cosir, com si es tractés de reparar el dany de l’oblit. Cus sobre retrats amb fil vermell o bé cus llenç en blanc, blancs o negres, utilitzant fils negres o blancs… i ho fa metòdicament i amb sensació d’horror vacui. Cal cosir les ferides, cal cosir per recordar…

A_mnesia, per cadascun, pot ser una cosa. Cada mirada compta, per recordar l’oblit i fer-ne un veritable homenatge a tantes i tantes persones víctimes de la violència.

 

Concha Romeu: el olvido de los anónimos al descubierto

Posted on Updated on

a_mnesia_Concha-Romeu

 

El arte contemporáneo es para muchas personas un arte incomprensible que más allá de si les gusta o lo encuentran atractivo parece en un primer momento que no aporta nada más a sus vidas.

También es cierto que cada artista tiene su mundo y que lo que quieren transmitir a la gente es muy distinto en cada caso. Entender y disfrutar la idiosincrasia de cada creador es una de mis tareas favoritas, y no siempre me interesa aquello que descubro. Va más allá de lo estético: es entender la psicología y la motivación que lleva a cada artista a trabajar en alguna cosa y con unos materiales y formas concretos.

Conocí a Concha Romeu durante la inauguración de su exposición A_mnesia en Werner Thöni Artspace. Desconocía su obra y nada más llegar en la zona expositiva me tocó el corazón. Aunque afirmo y defiendo que lo estético de la obra de arte no es lo único que importa es cierto también, que la primera impresión es esencial para querer ir más allá. La calidad artística, aun así, no está tan solo en el resultado. Está también en aquello que lo ha hecho posible.

A_mnesia es un trabajo artístico de primera magnitud que reflexiona sobre el pasado. En un atentado o en un accidente con múltiples víctimas recordamos el hecho en sí, pero con el tiempo nos olvidamos de cada persona que ha perdido la vida. La obra de la artista madrileña  gira entorno a éstas personas anónimas que han perdido la vida de forma violenta.

Trabaja fundamentalmente con sábanas de algodón antiguas que han sido propiedad de mujeres anónimas. Seguramente éstas sábanas formaban parte de sus ajuares de casadas. Es, me atrevo a decir, un homenaje a esas mujeres silenciadas por la historia. Recorta las sábanas en forma de hojas de papel din A4, simbolizando en cada una de ellas una víctima. Después, dependiendo de cada pieza artística, sumerge las hojas en pintura acrílica de tonalidades rojizas. Una vez secas las hojas de algodón recorta lo sobrante: a veces entiende que lo que sobra son aquellas partes dónde el color no ha llegado, manchas blancas. A veces, por lo contrario, piensa que lo que sobra son precisamente las manchas de color. Luego cose las hojas agujereadas en forma de libro o bien de nuevo en forma de sábana, una gran sábana de víctimas anónimas.

El acto de coser lo interpreto como si se tratara de reparar el daño del olvido. Concha Romeu cose sobre retratos de personas anónimas fusiladas con hilo rojo o bien cose sobre lienzos  blancos o negros, usando hilos negros o blancos, buscando el contraste. Lo hace de forma metódica y dando una sensación muy interesante de horror vacui. Se deben coser las heridas, coses para recordar…

A_mnesia para cada uno puede significar una cosa distinta. Cada mirada cuenta para recordar el olvido y hacer de ello un verdadero homenaje a tantas y tantas personas víctimas de actos violentos.

 

Un cop de mà / Una pequeña ayuda

Posted on

Benvolguts amics,

Estic acabant el meu Projecte Final de Màster. He formulat dues enquestes per tal d’obtenir informació de primera mà. Us agrairé si les contesteu o, inclús, en feu difusió. Són completament anònimes i en pocs minuts la tindreu contestada.

La primera enquesta: adreçada a qualsevol persona que de forma professional o no, practiqui o faci una activitat cultural, sigui quina sigui la pràctica (artista visual, músic, actor, direcció o realització de cinema, director de teatre,  guionista, guia de patrimoni, conservador de museu o galeria, escriptor, fotògraf…)  qualsevol activitat professional o no que sigui cultura!!!

La segona enquesta: adreçada a qualsevol entitat, pública o privada, amb o sense ànim de lucre, de qualsevol sector, territori… totes valen…

Moltes gràcies per la vostra ajuda!

Queridos amigos,

Estoy terminando mi Proyecto Final de Máster. He formulado dos encuestas para obtener información de primera mano. Os agradecería si las contestaras o, incluso, si pudieras difundirlas. Son completamente anónimas y en pocos minutos está contestada.

La primera encuesta: para qualquier persona que de forma profesional o no, practique o haga una actividad cultural, sea cual sea dicha práctica (artista visual, músico, actor, dirección o realización de cine, director de teatro, guionista, guía de patrimonio, conservador en museo o galería, escritor, fotógrafo…) cualquier actividad profesional o no que sea cultura!

La segunda encuesta: para cualquier entidad, pública o privada,  con o sin ánimo delucro, de cualquier sector o territorio…. todas valen.

¡Muchas grácias por vuestra ayuda!

Dedicarte al arte, por amor al arte. Exposición de Albert Clarà en WTA

Posted on Updated on

clara
Albert Clarà (izquierda de la imatgen) en la Inauguración de su exposición en WTA

 

El sistema impuesto a lo largo del tiempo en el sector de las Artes Visuales és aquel que visiona el arte como inversión, lo entiende como mercadería y apuesta por ensalzar a unos artistas y ningunear al resto, que es la gran mayoría. Esta afirmación necesitaría mil matices, pero pienso que la mayoría entendéis lo que quiero decir: hay amor por el arte, pero hay más amor por el dinero y eso implica, en gran parte, que muchos artistas no puedan vivir de su obra aunque ésta tenga valor intrínseca.

Éste modus organizativo del sector obliga a gran parte de artistas a  tener que buscarse  la vida para subsistir como tales o bién les obliga a abandonar la idea de hacer de su arte la principal actividad económica. La que da sustento. El tema está montado así, aunque siempre hay pequeños espacios, pequeños proyectos que ayudan no ha que el sistema montado desaparezca pero sí a visualizar que existen otras formas de entender el mundo del arte.

Es el caso del proyecto de  Werner Thöni, artista visual suizo afincado en Barcelona desde hace más de 20 años. Buscó hace un par de años un espacio para poder desarrollar su actividad artística, pero a su  vez, que sirviera para dar oportunidades de exhibición y creación a otros artistas y colectivos que planteásen novedades y propuestas arriesgadas en su arte. En este sentido, des de la apertura de WTA (Werner Thöni Artspace), Werner ha implementado un premio anual con éste propósito: el Premio de Arte Emergente WTA.

Pero hoy no os quiero hablar del último proyecto ganador. Os quiero hablar de uno de los dos finalistas del premio. De Albert Clarà y su exposición, inaugurada el 9 de Abril, con el título “Si naciste para martillo, del cielo te caen los clavos“. La obra de Albert Clarà, es necesario decirlo, ni es de un artista formado acadèmicamente en escuelas de arte o similar, ni tampoco es su obra especialmente novedosa o ariesgada.  Así pués, ¿Por qué finalista? Albert Clarà es de esos artistas de los que uno puede encontrar por todos lados con mayor o menor capacidad, técnica, estilo e interés… pero aquellos que tienen esas cualidades personalmente los defiendo. Albert Clarà está exponiendo actualmente en WTA por muchos motivos: es un artista emergente ya que tan sólo lleva cinco años trabajando en su actividad pictórica. No tenía, hasta ese momento, ninguna experiencia ni relación de forma activa, como artista. Pero el motivo más importante, más allá de esos tan solo cinco años, és su forma metódica  y analítica de trabajar y llenar de contenido, su capacidad de descubrir cómo aplicar técnicas y en tan poco tiempo, tener estilo propio. Con ironía y sentido del humor ha afrontado su andadura por el arte y es leit motiv de su obra. Médico de profesión, la medicina se refleja más en el modo de crear con un método y análisis prácticamente quirúrgico, que en el contenido, aunque también lo encuentras. Su obra, aún en sus inicios y por lo tanto con mucho camino por delante, tiene calidad y nada debe envidiar a artistas mucho más profesionalizados. Por eso y por más, se ha ganado su derecho a exponer y visualizar su obra.

El mundo de las artes visuales es mucho más  que museos  o galerías comerciales. De hecho, para mi, no son tampoco su esencia. La esencia está en los artistas y sus obras en su base i las estructuras, más o menos democratizadoras, que permiten la  creación y exhibición del arte. Y evidentemente, falta contar con el público, aquellos que quieren disfrutar de todo ello. En un momento como el actual, donde el paradigma cultural cambia de forma vertiginosa, pueden pasar  dos cosas: podemos ir hacia una privatización lucrativa pura y dura del sector y mantener estructuras públicas museísticas que nos dicen qué y qué no es arte o bién, hacia un proyecto mucho más cooperativo y pensado para la gente, empezando por los artistas. Depende de todos los agentes implicados. Espacios como WTA son necesarios para que los creadores, los artistas, tengan la posiblidad de reconocimiento no tanto del star system sino realmente de un reconocimiento de la propia sociedad.

Fer art, per amor a l’art. Exposició d’Albert Clarà a WTArtspace

Posted on Updated on

clara
Albert Clarà (a l’esquerra de la imatge) en la Inauguració de la seva exposició a WTA

 

El sistema imposat al llarg del temps en el sector de les Arts Visuals és aquell que fomenta l’art com inversió, l’entén com a mercaderia i aposta per uns artistes que reconeix i omet a la gran majoria. Aquesta afirmació necessitaria de matís, però penso que la majoria enteneu què vull dir: hi ha amor per l’art, però hi ha més amor pels diners i això fa, en gran part, que molts artistes no puguin viure de la seva obra tot i els valors intrínsecs de la mateixa.

Aquest modus organitzatiu del sector obliga a bona part dels artistes haver de buscar-se la vida per subsistir com a tals o bé  els obliga a abandonar la idea de fer del seu art la seva principal activitat econòmica. La cosa està muntada així, tot i que sempre hi ha petits espais, petits projectes que ajuden no a fer desaparèixer aquest sistema però sí a visualitzar que altres formes d’entendre el món de l’art existeixen. No tot són galeries, ni tot són museus pensats des de dalt. Hi ha també projectes pensats des de baix sense ànim de lucre i disposats a crear altres vies en el món de l’art.

És el cas del projecte d’en Werner Thöni, artista visual suís afincat a Barcelona des de fa més de 20 anys. Ha buscat un espai per a poder desenvolupar la seva tasca artística, alhora que vol donar oportunitats d’exhibició i creació a artistes i col·lectius que plantegin novetats i propostes arriscades. En aquest sentit, des de l’obertura de WTA (Werner Thöni Artspace), ha implementat un Premi anual amb aquest propòsit: el Premi d’Art Emergent WTA.

Avui no us vull parlar de l’últim projecte guanyador. Sinó d’un dels dos finalistes. De l’Albert Clarà i la seva exposició, inaugurada el 9 d’abril, que s’anomena “Si naciste para martillo, del cielo te caen los clavos“. L’obra de l’Albert Clarà, cal dir-ho, ni és d’un artista format en escoles d’art o similar ni tampoc és especialment novadosa o arriscada. Així doncs, per què finalista? Albert Clarà és d’aquells artistes, que n’hi ha un munt en tot el país amb major o menor grau de capacitat, tècnica, estil i interès i als que jo personalment defenso quan agrupen aquestes qualitats. Albert Clarà està actualment exposant a WTA per molts motius: és un artista emergent en tant que només porta cinc anys treballant. No tenia cap lligam amb l’art des d’una perspectiva activa. Però sobretot perquè només amb cinc anys, de forma metòdica i analítica, ha descobert com aplicar tècniques i crear-se el seu propi estil, la seva marca personal. Amb humor i ironia ha enfrontat el seu trajecte artístic i n’és el seu leit motiv. Metge de professió ens en dóna mostres -no tant pel contingut, sinó per aquesta capacitat analítica, pràcticament quirúrgica de plasmar allò que ens vol dir-. La seva obra, encara primarenca i evidentment amb mancances, té qualitat i res a envejar a artistes més professionalitzats.

El món de les arts visuals és molt més que museus o galeries comercials. De fet ni tan sols en són essència. El món de les arts visuals són els artistes i les seves obres en la seva base i les estructures, més o menys democratitzadores, que permeten la creació i l’exhibició de l’art. I evidentment, aquells qui volen gaudir-ne. En un moment de canvi, on el paradigma en la cultura està canviant de forma vertiginosa poden passar dues coses: podem anar cap a una privatització pura i dura del sector o bé, cap a un projecte més cooperatiu i adreçat a la gent. Depèn de tots els agents implicats. Espais com WTA són necessaris per tal que els creadors, els artistes, tinguin possibilitats d’un reconeixement no tant de star system sinó realment d’un reconeixement de la pròpia societat.