Exposicions

Cellular i el projecte Sora

Posted on Updated on

Cellular_Ouma
Detall de la instal·lació artística d’Ouma, Cellular

Vaig conèixer l’Omata Tomoko a la inauguració HAIKUs or Poems of Broken Things d’Andrea Wilmsen, que vaig comissariar. El seu nom artístic és Ouma, i vam congeniar de seguida. Tinc la sensació que no és ni molt menys una dona japonesa convencional. Desprèn energia positiva, li agrada sentir-se lliure i li encanta cuinar i menjar.

Cellular és la proposta expositiva que ha estat desenvolupant durant la seva residència a WTA. Es tracta d’una instal·lació en paper japonès en color blanc i tintat de vermell intens que Ouma ha estat foradant amb bisturí durant dos mesos. Si podeu gaudir de la seva bellesa visual encara ho fareu més si us dic que no segueix cap patró, no dibuixa i després retalla. Retalla i prou, creant una estructura orgànica que desprèn calma, tranquil·litat. Cellular és un projecte molt personal, lligat a la formació biosanitària d’Ouma, que és veterinària. El component científic hi és intrínsec, alhora que segueix alguns teoremes que afirmen que la llibertat de l’individu és una il·lusió i que quan més lliures ens sentim en realitat menys ho som. Però sentint-nos lliures és quan actuem, quan som, quan sentim.

Cellular es planteja com un efecte “placebo”, donant una sensació de pau i llibertat que en realitat només és allò que volem que sigui. Al mateix temps, conceptualitzada com un cub on cal entrar, tota la instal·lació és una gran teranyina de paper japonès que deixa veure l’exterior lliure a través del seu entremat que ens limita.

SOLA_Ouma
Espai pel projecte Sola: imatges d’accions a països on arriba el material comprat a partir de les aportacions de la gent.

Ouma és una dona molt interessant, plena d’energia i de projectes. Tota la seva activitat artística està lligada al projecte Sora.

Sora significa Cel en japonès. Sora és el projecte artístic solidari que acompanya Cellular, i que vol fer arribar l’art arreu del món com a eina de canvi, de millora de la societat. Ens proposa retallar bocins de la seva instal·lació a canvi de 10€ que, juntament amb peces numerades per colorejar, fa arribar a moltes parts del món que ho necessiten material de dibuix i artístic. Un projecte solidari que es fonamenta amb la creença que l’art pot ajudar a fer un món millor. I jo comparteixo aquest punt de vista.

 

 

Anuncis

HAIKUs or Poems of Broken Things, d’Andrea Wilmsen

Posted on Updated on

HAIKU Andrea Wilmsen La evolución de la ciencia y del pensamiento filosófico así como de la sociedad, nos ha llevado a nuevos modos de ver y actuar sobre ello. No obstante el ser humano continúa preguntándose por las grandes cuestiones y el funcionamiento de las mismas. Desde que nacemos aprendemos y aprehendemos de la realidad. De forma consciente o no, la relación con un entorno concreto y con uno mismo, las vivencias concretas de cada individuo y las interacciones con otras personas constituyen y construyen nuestro propio imaginario.

Así pues, ante una misma realidad, la aprehensión o captación de la realidad es distinta para y por cada persona. Cada una de nosotras puede leer en ese objeto, ese evento, esa situación, algo que los otros no podemos ver. La construcción de ese imaginario es lo que Andrea Wilmsen se plantea en HAIKUs o Poemas de las Cosas Rotas. Se pregunta sobre lo que nos lleva a interpretar las cosas de una forma y no de otra, a encontrar significados distintos sobre una misma realidad. Se cuestiona qué ve y qué interpreta el espectador sobre su propia obra, que es una interpretación única e individual de realidades. Nos sugiere caminos, lecturas a través de sus fotografías: parte de un todo, sugiriendo algo que está más allá de lo que el objetivo ha enfocado. Pero sabe que cada uno camina por su propio sendero y ve en cada una de ellas y en su conjunto, algo distinto a su imaginario.

HAIKUs o Poemas de las Cosas Rotas interpela al espectador a preguntarse sobre la verdad de su realidad y la verdad de las realidades de otros, empezando por la realidad de la propia Andrea Wilmsen. Una reflexión sobre nuestra percepción, muy necesaria a día de hoy.

 

Inauguración, Jueves 14 de Enero, en WTA (Legalitat, 49) a partir de les 19.30h

Web oficial de Andrea Wilmsen: http://www.andreawilmsen.com/

Bird’s Garden o el paraíso de lo superfluo

Posted on Updated on

Exposición Bird's Garden (Detalle) de Hyun Ji Lee. Imagen cedida por WTA
Exposición Bird’s Garden (Detalle) de Hyun Ji Lee. Imagen cedida por WTA

La semana pasada se inauguró en WTA (Werner Thöni Artspace) la exposición de la última artista residente de 2015, la sur-coreana Hyun Ji Lee y su obra Bird’s Garden: una muestra de su arte que a nivel estético nos muestra gran detallismo, tenacidad en la ejecución y gusto para las sensaciones intimistas.

Como sabéis los que vais leyéndome en éste blog, me gusta acercar el arte y a los artistas a cualquiera que esté interesado, dando algunas claves para entender su obra y también qué ha motivado hacer al artista lo que hace y hacerlo como lo hace.

En el caso de los artistas asiáticos entender su obra y los porqués no puede hacerse sin comprender un poco el contexto cultural, ya que parte de su fuerza artística emana de ello. Tal vez no sepamos decir que distingue la obra, pero sí nos podemos dar cuenta que la priorización de valores es distinta y, por lo tanto, que esta diferencia se refleja en la obra de forma clara.

Soy incapaz de entender en su totalidad la obra de Hyun Ji Lee porque no domino el contexto cultural en que se creó, formó y desarrolló su proyecto tanto en lo vital como en lo artístico. Sin embargo puedo decir sin lugar a dudas que me gusta, y que puedo ver en la obra reflejada una fragilidad, una emotividad contenida, un preciosismo y detallismo, una minuciosidad y un gran componente estético. ¿Y por qué puedo verlo? Porque el arte es un lenguaje universal. Solo debemos reparar en ello y disfrutar y, sin duda, el arte nos responde.

Una parte de su obra se caracteriza por su miniaturismo. Puede llegar a serlo tanto que puedes llegar a confundir la obra con su contexto expositivo.

Una segunda característica es que se trata de una obra colorista, viva y de contraste. Éste contraste se puede ver intrínseco en algunas de las piezas, pero también lo es en relación al espacio: el conjunto no llena el espacio, pero al mismo tiempo tienes la sensación de que todo lo llena. Sí, lo sé, parece una contradicción pero en realidad no lo es. Aunque mayoritariamente sus obras están definidas, la sensación es que no tienen ni inicio ni final y que la relación entre ellas crean a su vez nuevas perspectivas del conjunto. La obra define el espacio y el espacio define a su vez la obra.

Una tercera característica es su pseudo abstracción. Cada elemento por sí mismo se acerca a la abstracción pero hace referencia a la cotidianidad de lo superfluo y que define cada momento feliz de la vida. De nuevo plantea los límites de lo finito e infinito, de lo tangible e intangible, de lo real y lo fantástico. Y todo ello proporciona al espectador una sensación placentera y un sentimiento de felicidad.

Así pues, si os gusta lo oriental y  su arte y a su vez os apetece descubrir nuevos talentos que se abren camino en el mundo del arte contemporáneo, os recomiendo que perdáis un ratito y visitéis esta exposición que, os guste o no, dudo mucho que os deje indiferentes.

Bird’s Garden o el paradís del que és superflu

Posted on Updated on

Work progress per a Bird's Garden de Hyun Ji Lee. Foto cedida per WTA
Work progress per a Bird’s Garden de Hyun Ji Lee. Foto cedida per WTA

 

La setmana passada es va inaugurar a WTA (Werner Thöni Artspace) l’exposició de l’última artista resident del 2015, la sud-coreana Hyun Ji Lee, Bird’s Garden. Una mostra del seu art que a nivell estètic ens mostra el detallisme, la tenacitat i el gust per les sensacions intimistes.

Com sabeu els que aneu llegint les meves entrades al blog, m’agrada apropar l’art i els artistes a tothom, donant algunes claus per entendre la seva obra i què motiva a l’artista a fer allò que fa i a fer-ho com ho fa.

En el cas dels artistes asiàtics aquesta tasca no es pot fer sense comprendre mínimament el seu context cultural. Potser no sabem dir què distingeix l’obra, però sí que ens n’adonem que hi ha un canvi de valors i, sobretot, un canvi en com plasmar-los a l’obra.

Sóc incapaç d’entendre l’obra de la Hyun Ji Lee en la seva totalitat, perquè no domino el context cultural en que s’ha creat, format i desenvolupat el seu projecte tant vital com artístic. No obstant això, puc dir que m’agrada i sóc capaç de veure’n la fragilitat, l’emotivitat continguda, el preciosisme i detallisme, la minuciositat i el gran component estètic de la seva obra. Per què? Per què l’art és un llenguatge universal. Només cal aturar-se i gaudir, i l’art et respon.

Una part de la seva obra es caracteritza pel seu miniaturisme. I pot arribar a ser-ho tant que pots arribar a confondre l’obra en el seu context.

Una segona característica és que és una obra colorista, viva i de contrast. El contrast es pot veure intrínsec en algunes obres, però també ho és en relació a l’espai: el conjunt no omple l’espai, però alhora tens la sensació de que tot ho omple. Sí, sembla una contradicció, però en realitat no ho és. Tot i que la seves obres majoritàriament estan definides, la sensació és que no tenen un inici i un final, i que la relació entre elles creen alhora noves perspectives. L’obra defineix l’espai i l’espai defineix l’obra.

Una tercera característica és la seva pseudo abstracció. Cada element per ella mateixa és propera a l’art abstracte, però fa referència a la quotidianitat d’allò que és superflu i que defineix cada moment feliç de la vida. De nou planteja els límits d’allò finit i infinit, d’allò que és tangible i d’allò que és intangible. I tot plegat proporciona a l’espectador una sensació plaent i un sentiment de felicitat.

En definitiva, si us agrada el món de l’art oriental i alhora voleu descobrir nous talents que s’obren camí en el món de l’art contemporani, us recomano que no deixeu de visitar aquesta exposició que, us agradi més o menys, dubto molt que us deixi indiferent.

Matt Mullican a ProjectesSD

Posted on Updated on

ProjectesSD: exposició de Matt Mullican: The Meaning of Things
ProjectesSD: exposició de Matt Mullican: The Meaning of Things

Confeso que no conec massa bé ni la vida ni l’obra de Matt Mullican. Crec que en aquest sentit jugo amb avantatge si tinc en compte que el què pretenca En Clau d’Art no és fer pas crítica, sinó intentar donar claus per entendre o interpretar l’obra d’un artista, en aquest cas contemporani. Des de la meva ignorància en relació a l’artista puc veure com per ell la semiòtica (ciència que estudia els signes, símbols, les icones… les seves associacions… els seus significats) és un element clau, quelcom que vol transmetre.

The Meaning of Things és una obra interessant: quan vaig entrar a la sala d’exposicions de ProjectesSD a primer cop d’ull em semblava inintel·ligible. Són aquestes primeres reaccions que en general et diuen si allò que tens davant val o no la pena. Però en aquest cas, l’obra obliga a estudiar-la, analitzar-la, fer-te-la teva. Per què sinó ho fas, donaràs un cop d’ull a l’exposició en dos minuts i te n’aniràs. L’art és reflexió en gran part, i demana a l’espectador que faci un esforç, una aproximació personal. Un esperar, mirar, buscar, interioritzar, analitzar… tot plegat per poder decidir.

Aquesta és una obra única, amb direccionalitat marcada i intencionalitat escrita. Única perquè només es tracta d’una única obra formada, això sí, per més de 600 peces uniformes que en conjunt formen una llarguíssima instal·lació en forma de gran mural. Un mosaic, on cada una d’aquestes peces són una part d’un tot. Singularitat dins de la pluralitat, pluralitat dins de la unitat.

Quan et trobes llegint el primer mot del començament del principi (Cyrano de Bergerac), et sents inquiet. Després detectes les paraules, les associacions, els conjunts, el significat…. tot té un ordre, una visió de l’artista a la realitat que l’envolta, que descriu i analitza i a voltes critica a voltes hi reflexiona. El mural expressa un sistema propi d’entendre el món, d’interpretar-lo. Crea els seus propis signes. A vegades símbols. T’ajuda a interpretar la seva visió proporcionant-nos un codi. La capacitat o no de desxifrar és nostra. Com ho era llegir aquella noia de la cort japonesa, Sei Shonagon, en el seu diari íntim; o ho era també en l’obra cinematogràfica de Peter Greenaway. Ho és encara avui desxifrar el llenguatge simbòlic de Miro, de Dalí, o tants d’altres. Una ordenació sistemàtica de coses que l’interessen i que vol que també nosaltres ens hi fixem.

El gaudi estètic no rau en  aquest cas en una bellesa intrínseca sinó més aviat en la capacitat de l’espectador a entendre i acceptar com a vàlida una altra forma de veure les coses, de veure el món… el llenguatge artístic es mescla amb la recerca d’un llenguatge comunicatiu personal però que no preten no ser entès, al contrari. Vol ser digerit i reinterpretat. I és quan assoleixes aquest objectiu, ni que sigui en part,  quan en gaudeixes.

Concha Romeu: l’oblit de l’anonimat al descobert

Posted on Updated on

a_mnesia_Concha-Romeu

 

L’art contemporani és per a molta gent un art incomprensible que més enllà de si els agrada, els commou o el troben atractiu sembla a primer cop d’ull que no aporta massa res a les seves vides.

També és cert que cada artista és un món i que allò que volen transmetre a la gent és molt diferent segons qui, com i quan. Entendre i gaudir la idiosincràsia de cada creador és una de les meves tasques preferides, i no sempre m’interessa allò que descobreixo. Va més enllà de la vessant estètica, és entendre la psicologia i la motivació que porta a cada artista a treballar en alguna cosa i amb uns materials i formes concrets.

Vaig conèixer la Concha Romeu durant la inauguració de la seva exposició A_mnesia al Werner Thöni Artspace. Desconeixia la seva obra i només arribar a la zona d’exposició em va cor prendre. Si bé afirmo i defenso que la vessant estètica no és l’únic element important de l’art, el que també és ben veritat és que el primer cop d’ull és essencial per voler anar més enllà. La qualitat artística, però, no és només el resultat sinó també allò que l’ha fet possible.

A_mnesia és un treball artístic de primera magnitud que ens porta a reflexionar sobre el passat. En un atemptat o en un accident amb múltiples víctimes recordem el fet en sí, però amb el temps oblidem a cadascuna de les persones que han perdut la vida. L’obra d’aquesta artista madrilenya gira entorn aquestes persones anònimes que han perdut la vida d’una forma violenta.

Treballa fonamentalment amb llençols de cotó antics, que han estat propietat de dones anònimes, formant part segurament dels seus aixovars, de les seves dots de casades. És un homenatge a elles també, que han estat silenciades per la història. Talla els llenços en forma de fulls de paper, din A4, simbolitzant en cada full una víctima anònima. Després, depenent de les peces, submergeix els fulls en pintura acrílica de tonalitats vermelles. Un cop seques les fulles tintades, en retalla els sobrants… a vegades entén el sobrant com aquelles taques blanques on no hi ha arribat la pintura. A vegades, al revés… Cus els fulls foradats en forma de llibre, o en forma de llençol… cus cada full un al costat de l’altre, formant rengleres de sis o set fulls. I cus aquestes rengleres entre elles, creant un gran llençol de víctimes.

L’acte de cosir, com si es tractés de reparar el dany de l’oblit. Cus sobre retrats amb fil vermell o bé cus llenç en blanc, blancs o negres, utilitzant fils negres o blancs… i ho fa metòdicament i amb sensació d’horror vacui. Cal cosir les ferides, cal cosir per recordar…

A_mnesia, per cadascun, pot ser una cosa. Cada mirada compta, per recordar l’oblit i fer-ne un veritable homenatge a tantes i tantes persones víctimes de la violència.

 

Concha Romeu: el olvido de los anónimos al descubierto

Posted on Updated on

a_mnesia_Concha-Romeu

 

El arte contemporáneo es para muchas personas un arte incomprensible que más allá de si les gusta o lo encuentran atractivo parece en un primer momento que no aporta nada más a sus vidas.

También es cierto que cada artista tiene su mundo y que lo que quieren transmitir a la gente es muy distinto en cada caso. Entender y disfrutar la idiosincrasia de cada creador es una de mis tareas favoritas, y no siempre me interesa aquello que descubro. Va más allá de lo estético: es entender la psicología y la motivación que lleva a cada artista a trabajar en alguna cosa y con unos materiales y formas concretos.

Conocí a Concha Romeu durante la inauguración de su exposición A_mnesia en Werner Thöni Artspace. Desconocía su obra y nada más llegar en la zona expositiva me tocó el corazón. Aunque afirmo y defiendo que lo estético de la obra de arte no es lo único que importa es cierto también, que la primera impresión es esencial para querer ir más allá. La calidad artística, aun así, no está tan solo en el resultado. Está también en aquello que lo ha hecho posible.

A_mnesia es un trabajo artístico de primera magnitud que reflexiona sobre el pasado. En un atentado o en un accidente con múltiples víctimas recordamos el hecho en sí, pero con el tiempo nos olvidamos de cada persona que ha perdido la vida. La obra de la artista madrileña  gira entorno a éstas personas anónimas que han perdido la vida de forma violenta.

Trabaja fundamentalmente con sábanas de algodón antiguas que han sido propiedad de mujeres anónimas. Seguramente éstas sábanas formaban parte de sus ajuares de casadas. Es, me atrevo a decir, un homenaje a esas mujeres silenciadas por la historia. Recorta las sábanas en forma de hojas de papel din A4, simbolizando en cada una de ellas una víctima. Después, dependiendo de cada pieza artística, sumerge las hojas en pintura acrílica de tonalidades rojizas. Una vez secas las hojas de algodón recorta lo sobrante: a veces entiende que lo que sobra son aquellas partes dónde el color no ha llegado, manchas blancas. A veces, por lo contrario, piensa que lo que sobra son precisamente las manchas de color. Luego cose las hojas agujereadas en forma de libro o bien de nuevo en forma de sábana, una gran sábana de víctimas anónimas.

El acto de coser lo interpreto como si se tratara de reparar el daño del olvido. Concha Romeu cose sobre retratos de personas anónimas fusiladas con hilo rojo o bien cose sobre lienzos  blancos o negros, usando hilos negros o blancos, buscando el contraste. Lo hace de forma metódica y dando una sensación muy interesante de horror vacui. Se deben coser las heridas, coses para recordar…

A_mnesia para cada uno puede significar una cosa distinta. Cada mirada cuenta para recordar el olvido y hacer de ello un verdadero homenaje a tantas y tantas personas víctimas de actos violentos.