Mes: Desembre 2017

Conservació de patrimoni i Sixena

Posted on

Sixena font: VILAWEB
FONT: Vilaweb: http://bit.ly/2AoUoGu, una de les obres és situada al costat d’un aire condicionat, amb el que això suposa d’alteració de les condicions físiques i atmosfèriques controlades que requereix aquest tipus d’objecte.

Fa un segle i poc, els rics americans (i altres estrangers enamorats de l’antiga Europa i amb una capacitat econòmica important) campaven amb total llibertat pel nostre territori i s’emportaven mobiliari i edificis sencers per la seva vàlua històrica i estètica davant la mirada de la gent autòctona que, com passa en aquests casos, desconeixia el seu veritable valor. Certament, el desconeixement és un element clau per entendre per què claustres romànics sencers del Pirineu són a dia d’avui als museus americans, com el Metropolitan de Nova York. Però tal i com estudia la sociologia de l’art i altres disciplines de la història de l’art i les humanitats en general, el valor és un factor que varia al llarg del temps. I coses que avui dia la societat té assimilades com a valor, no ho estaven cent anys enrere.

La metodologia per fer-se amb aquestes obres d’art i aquest patrimoni arquitectònic eren rudimentàries, ja que davant tenien a una població que no donava importància al que consideraven únicament mobles vells, edificis vells, pintures lletges, etc… Així que a vegades regalaven al forani aquelles coses i, a vegades, eren enganyats rebent una remuneració molt per sota del seu valor. Així s’explica com durant uns quants anys un patrimoni riquíssim sobretot d’època medieval va ser dispersat arreu del món.

D’aquell temps en va sortir una cosa molt bona. Hi va haver persones i institucions fonamentalment civils que van prendre consciència del què estava passant. Aquest interès pel patrimoni es pot dir de forma genèrica i poc profunda que neix com a conseqüència del què s’ha anomenat el moviment de la Reneixença del segle XIX, que és el nostre particular camí cap a la consciència nacional. Posem-ho en context. A nivell filosòfic des de finals dels segle XVIII i durant el segle XIX els autors alemanys van posar les bases per a la recuperació de la consciència nacional i identitària dels pobles. Aquestes idees van penetrar a la societat a través de la història, de l’art i la cultura en general. Aquestes bases proliferen en moltíssims àmbits de la vida. Es revisa la història, comencen els revivals o neo en l’art -neogòtic, neoclàssic, etc-, Violet le Duc posa les bases a un model de restauració i conservació d’edificis antics -aquí ho farà Puig i Cadafalch-, Wagner crea un imaginari alemany a través de les seves obres, Morris a Anglaterra inicia les Arts&Crafts, Ruskin teoritza sobre la modernitat, etc… cada cop estan més desenvolupades les especialitzacions dins d’un sistema humanista que anima als estudiosos a saber de tot. Catalunya no és aliena a tot aquest moviment. La Renaixença posa l’accent en la vessant escrita (pensem en l’Oda a la Pàtria d’Aribau, per exemple), i també en la vessant històrica, artística i patrimonial. El Modernisme, fins a cert punt i explicant-ho sense aprofundir gens, emana d’aquest corrent de recuperació i relectura. No és d’estranyar, doncs, que per bé que per la majoria de la població l’espoli consentit o no del patrimoni no tenia cap valor, hi va haver persones i institucions que sí li van donar valor. I van començar a moure fils per tal d’impossibilitar-lo.

Gràcies aquestes persones i institucions, s’alenteix i s’acaba aturant la dispersió del patrimoni català. Gràcies aquesta gent, tenim una de les millors col·leccions de pintura romànica sacra del món, i s’han conservat peces de mobiliari religiós i civil de gran valor artístic i, en molts casos, històric. Gràcies aquell moviment es van anar consolidant lleis i protocols de conservació que han contribuït, ni que sigui una mica, al context legal i protocol·lari actual a nivell internacional pel què fa la conservació del patrimoni moble i immoble.

Aquests dies, amb el cas de les obres de Sixena, ens trobem amb un interès sobtat pel patrimoni i la seva conservació que, des del sector aplaudim, malgrat és trist que això només interessi a la opinió pública des de la política de baixa intensitat. Perdoneu la gosaria de dir això. Però és així. Us imagineu que un polític s’atrevís a parlar de com s’ha de conservar un pont o com s’ha de construir un edifici sense ser enginyer o arquitecte? Doncs el que està passant aquests dies és que parlen els polítics i no pas els conservadors, els restauradors i la gent del sector que hi entén i es guanya el pa cada dia fent molt bé la seva feina. I que tant la decisió del jutge, l’aplicació del 155 per part del ministeri, la desatenció als informes previs de conservació han posat en perill la seva subsistència en condicions en un futur. No em cansaré de dir que es tracta d’un espoli legalitzat però no legítim. Ja que aquestes obres van ser comprades (amb el seu contracte legal de compravenda) per voluntat de les seves legítimes propietàries que, conscients o no, van fer prevaldre el criteri universal de conservació per davant del de localització. És un criteri que tots els conservadors posen per davant a cap petició de cessió, préstec o intercanvi d’obres d’art. És el mateix criteri que fa que el Gernika de Picasso no es mogui de Madrid, malgrat s’hagi demanat més d’una vegada el seu trasllat. Per bé que el cas del Gernika és més complex, ja que hi ha la voluntat de l’artista i de la família pel mig, i un interès de neteja d’imatge per part de l’Estat pel seu passat feixista. Però la realitat és que és una obra que ha patit diverses intervencions de restauració i conservació que fan que la peça a dia d’avui sigui molt delicada.

Tornant a les obres de Sixena, no només es vulnera la propietat privada (compravenda) sinó que es nega la prioritat al criteri de conservació, ja que ara com ara no s’ha pogut demostrar que a Sixena es pugui donar les condicions físiques, ambientals i de posicionament necessàries per l’òptima conservació de les obres.

Allunyant-me de les qüestions tècniques i  de context històric intrínseques, m’atreveixo a dir que estem davant d’un cas polític que, francament, li importa un rave la conservació de les obres. Es tracta d’un intent -i sempre serà un intent- de trencar el discurs històric que uneix Aragó amb Catalunya. Em poso ferma en aquesta afirmació per què només així s’entén aquest cas. Per què si Aragó volgués realment recuperar les obres pel seu valor artístic i històric, reclamaria la resta d’obres que hi ha arreu del territori espanyol, començant per les que hi ha Madrid, al Prado. Però només reclama les que hi ha a Lleida. Només. Per això el criteri de conservació és trepitjat. Es tracta de crear, en l’era de la postveritat, un discurs històric nou, allunyat de la història que uneix Aragó i Catalunya. Res més que això. Vull recordar que sota les ordres de Rouco Varela, l’Episcopal Espanyola va influir al Vaticà perquè parròquies de la Franja que pertanyien històricament a territori català, fossin dividides. D’aquí neixen les reclamacions. Mai hi havia hagut cap conflicte territorial. Es va crear el conflicte. I es va crear a partir d’un discurs històric falsejat. Divide y vencerás.

Catalunya sempre ha posat per davant la conservació a la política. Fa política. Crea lleis. Modela un discurs històric, cert. Però no s’allunya de la realitat, no la recrea, no la distorciona… per moltes adaptacions que pugui tenir. Però poso l’accent al marc legislatiu i a les polítiques museístiques que han permès que obres com les de Sixena no s’hagin perdut per sempre.

Com no, ara comencen a sortir altres veus que reclamen que retornem altres obres que, sense la intervenció de Catalunya, no s’haguessin conservat. Barbastre comença a sonar amb força. La por al discurs històric dels Països Catalans, dels Comtats i de la Corona catalana-aragonesa, fa por. Implica deixar en ridícul el discurs històric-fictici que Espanya neix amb Isabel i Ferran, reis catòlics. Aquesta tesi no la pot defensar cap historiador honest. Catalunya és molt més antiga, és nació. Espanya és un invent borbònic nascut de la seva arribada a la península al segle XVIII. Castella es regnava per separat del regne catalano-aragonès. És així, no hi ha altra història. La Història es pot explicar des de perspectives diverses que enriqueixen el discurs. Però quan es falseja, ja no s’està fent història. S’està fent política per crear un discurs nou, una nova identitat.

I ara, amb el xoc de trens aquest discurs nascut amb la intenció de dividir els pobles ressorgeix amb molta força amb diverses intencionalitats, al meu entendre. La primera, amb la intenció d’enfonsar psicològicament al adversari, en aquest cas nosaltres, que veiem com ens intenten trencar el discurs. La segona, per tenir via lliure per disfressar encara més aquest discurs inventat. I sinó, ja veureu com els catalans serem els dolents, els que hem destrossat les obres. Diran que no s’han conservat per culpa nostra, quan les nostres lleis estan molt més desenvolupades i posades al dia que les d’àmbit estatal.

No entro en les conseqüències polítiques, l’ús d’aquest cas per guanyar vots, el populisme… etcètera. D’això en parlen tots els mitjans i tothom. Em centro en la conservació, en el patrimoni, en la història, en l’art… i fer-ho permet ser molt més crítica, tot i les idees polítiques que, evidentment, també tinc.

Anuncis