Cellular i el projecte Sora

Posted on Updated on

Cellular_Ouma
Detall de la instal·lació artística d’Ouma, Cellular

Vaig conèixer l’Omata Tomoko a la inauguració HAIKUs or Poems of Broken Things d’Andrea Wilmsen, que vaig comissariar. El seu nom artístic és Ouma, i vam congeniar de seguida. Tinc la sensació que no és ni molt menys una dona japonesa convencional. Desprèn energia positiva, li agrada sentir-se lliure i li encanta cuinar i menjar.

Cellular és la proposta expositiva que ha estat desenvolupant durant la seva residència a WTA. Es tracta d’una instal·lació en paper japonès en color blanc i tintat de vermell intens que Ouma ha estat foradant amb bisturí durant dos mesos. Si podeu gaudir de la seva bellesa visual encara ho fareu més si us dic que no segueix cap patró, no dibuixa i després retalla. Retalla i prou, creant una estructura orgànica que desprèn calma, tranquil·litat. Cellular és un projecte molt personal, lligat a la formació biosanitària d’Ouma, que és veterinària. El component científic hi és intrínsec, alhora que segueix alguns teoremes que afirmen que la llibertat de l’individu és una il·lusió i que quan més lliures ens sentim en realitat menys ho som. Però sentint-nos lliures és quan actuem, quan som, quan sentim.

Cellular es planteja com un efecte “placebo”, donant una sensació de pau i llibertat que en realitat només és allò que volem que sigui. Al mateix temps, conceptualitzada com un cub on cal entrar, tota la instal·lació és una gran teranyina de paper japonès que deixa veure l’exterior lliure a través del seu entremat que ens limita.

SOLA_Ouma
Espai pel projecte Sola: imatges d’accions a països on arriba el material comprat a partir de les aportacions de la gent.

Ouma és una dona molt interessant, plena d’energia i de projectes. Tota la seva activitat artística està lligada al projecte Sora.

Sora significa Cel en japonès. Sora és el projecte artístic solidari que acompanya Cellular, i que vol fer arribar l’art arreu del món com a eina de canvi, de millora de la societat. Ens proposa retallar bocins de la seva instal·lació a canvi de 10€ que, juntament amb peces numerades per colorejar, fa arribar a moltes parts del món que ho necessiten material de dibuix i artístic. Un projecte solidari que es fonamenta amb la creença que l’art pot ajudar a fer un món millor. I jo comparteixo aquest punt de vista.

 

 

HAIKUs or Poems of Broken Things, d’Andrea Wilmsen

Posted on Updated on

HAIKU Andrea Wilmsen La evolución de la ciencia y del pensamiento filosófico así como de la sociedad, nos ha llevado a nuevos modos de ver y actuar sobre ello. No obstante el ser humano continúa preguntándose por las grandes cuestiones y el funcionamiento de las mismas. Desde que nacemos aprendemos y aprehendemos de la realidad. De forma consciente o no, la relación con un entorno concreto y con uno mismo, las vivencias concretas de cada individuo y las interacciones con otras personas constituyen y construyen nuestro propio imaginario.

Así pues, ante una misma realidad, la aprehensión o captación de la realidad es distinta para y por cada persona. Cada una de nosotras puede leer en ese objeto, ese evento, esa situación, algo que los otros no podemos ver. La construcción de ese imaginario es lo que Andrea Wilmsen se plantea en HAIKUs o Poemas de las Cosas Rotas. Se pregunta sobre lo que nos lleva a interpretar las cosas de una forma y no de otra, a encontrar significados distintos sobre una misma realidad. Se cuestiona qué ve y qué interpreta el espectador sobre su propia obra, que es una interpretación única e individual de realidades. Nos sugiere caminos, lecturas a través de sus fotografías: parte de un todo, sugiriendo algo que está más allá de lo que el objetivo ha enfocado. Pero sabe que cada uno camina por su propio sendero y ve en cada una de ellas y en su conjunto, algo distinto a su imaginario.

HAIKUs o Poemas de las Cosas Rotas interpela al espectador a preguntarse sobre la verdad de su realidad y la verdad de las realidades de otros, empezando por la realidad de la propia Andrea Wilmsen. Una reflexión sobre nuestra percepción, muy necesaria a día de hoy.

 

Inauguración, Jueves 14 de Enero, en WTA (Legalitat, 49) a partir de les 19.30h

Web oficial de Andrea Wilmsen: http://www.andreawilmsen.com/

Bird’s Garden o el paraíso de lo superfluo

Posted on Updated on

Exposición Bird's Garden (Detalle) de Hyun Ji Lee. Imagen cedida por WTA
Exposición Bird’s Garden (Detalle) de Hyun Ji Lee. Imagen cedida por WTA

La semana pasada se inauguró en WTA (Werner Thöni Artspace) la exposición de la última artista residente de 2015, la sur-coreana Hyun Ji Lee y su obra Bird’s Garden: una muestra de su arte que a nivel estético nos muestra gran detallismo, tenacidad en la ejecución y gusto para las sensaciones intimistas.

Como sabéis los que vais leyéndome en éste blog, me gusta acercar el arte y a los artistas a cualquiera que esté interesado, dando algunas claves para entender su obra y también qué ha motivado hacer al artista lo que hace y hacerlo como lo hace.

En el caso de los artistas asiáticos entender su obra y los porqués no puede hacerse sin comprender un poco el contexto cultural, ya que parte de su fuerza artística emana de ello. Tal vez no sepamos decir que distingue la obra, pero sí nos podemos dar cuenta que la priorización de valores es distinta y, por lo tanto, que esta diferencia se refleja en la obra de forma clara.

Soy incapaz de entender en su totalidad la obra de Hyun Ji Lee porque no domino el contexto cultural en que se creó, formó y desarrolló su proyecto tanto en lo vital como en lo artístico. Sin embargo puedo decir sin lugar a dudas que me gusta, y que puedo ver en la obra reflejada una fragilidad, una emotividad contenida, un preciosismo y detallismo, una minuciosidad y un gran componente estético. ¿Y por qué puedo verlo? Porque el arte es un lenguaje universal. Solo debemos reparar en ello y disfrutar y, sin duda, el arte nos responde.

Una parte de su obra se caracteriza por su miniaturismo. Puede llegar a serlo tanto que puedes llegar a confundir la obra con su contexto expositivo.

Una segunda característica es que se trata de una obra colorista, viva y de contraste. Éste contraste se puede ver intrínseco en algunas de las piezas, pero también lo es en relación al espacio: el conjunto no llena el espacio, pero al mismo tiempo tienes la sensación de que todo lo llena. Sí, lo sé, parece una contradicción pero en realidad no lo es. Aunque mayoritariamente sus obras están definidas, la sensación es que no tienen ni inicio ni final y que la relación entre ellas crean a su vez nuevas perspectivas del conjunto. La obra define el espacio y el espacio define a su vez la obra.

Una tercera característica es su pseudo abstracción. Cada elemento por sí mismo se acerca a la abstracción pero hace referencia a la cotidianidad de lo superfluo y que define cada momento feliz de la vida. De nuevo plantea los límites de lo finito e infinito, de lo tangible e intangible, de lo real y lo fantástico. Y todo ello proporciona al espectador una sensación placentera y un sentimiento de felicidad.

Así pues, si os gusta lo oriental y  su arte y a su vez os apetece descubrir nuevos talentos que se abren camino en el mundo del arte contemporáneo, os recomiendo que perdáis un ratito y visitéis esta exposición que, os guste o no, dudo mucho que os deje indiferentes.

Bird’s Garden o el paradís del que és superflu

Posted on Updated on

Work progress per a Bird's Garden de Hyun Ji Lee. Foto cedida per WTA
Work progress per a Bird’s Garden de Hyun Ji Lee. Foto cedida per WTA

 

La setmana passada es va inaugurar a WTA (Werner Thöni Artspace) l’exposició de l’última artista resident del 2015, la sud-coreana Hyun Ji Lee, Bird’s Garden. Una mostra del seu art que a nivell estètic ens mostra el detallisme, la tenacitat i el gust per les sensacions intimistes.

Com sabeu els que aneu llegint les meves entrades al blog, m’agrada apropar l’art i els artistes a tothom, donant algunes claus per entendre la seva obra i què motiva a l’artista a fer allò que fa i a fer-ho com ho fa.

En el cas dels artistes asiàtics aquesta tasca no es pot fer sense comprendre mínimament el seu context cultural. Potser no sabem dir què distingeix l’obra, però sí que ens n’adonem que hi ha un canvi de valors i, sobretot, un canvi en com plasmar-los a l’obra.

Sóc incapaç d’entendre l’obra de la Hyun Ji Lee en la seva totalitat, perquè no domino el context cultural en que s’ha creat, format i desenvolupat el seu projecte tant vital com artístic. No obstant això, puc dir que m’agrada i sóc capaç de veure’n la fragilitat, l’emotivitat continguda, el preciosisme i detallisme, la minuciositat i el gran component estètic de la seva obra. Per què? Per què l’art és un llenguatge universal. Només cal aturar-se i gaudir, i l’art et respon.

Una part de la seva obra es caracteritza pel seu miniaturisme. I pot arribar a ser-ho tant que pots arribar a confondre l’obra en el seu context.

Una segona característica és que és una obra colorista, viva i de contrast. El contrast es pot veure intrínsec en algunes obres, però també ho és en relació a l’espai: el conjunt no omple l’espai, però alhora tens la sensació de que tot ho omple. Sí, sembla una contradicció, però en realitat no ho és. Tot i que la seves obres majoritàriament estan definides, la sensació és que no tenen un inici i un final, i que la relació entre elles creen alhora noves perspectives. L’obra defineix l’espai i l’espai defineix l’obra.

Una tercera característica és la seva pseudo abstracció. Cada element per ella mateixa és propera a l’art abstracte, però fa referència a la quotidianitat d’allò que és superflu i que defineix cada moment feliç de la vida. De nou planteja els límits d’allò finit i infinit, d’allò que és tangible i d’allò que és intangible. I tot plegat proporciona a l’espectador una sensació plaent i un sentiment de felicitat.

En definitiva, si us agrada el món de l’art oriental i alhora voleu descobrir nous talents que s’obren camí en el món de l’art contemporani, us recomano que no deixeu de visitar aquesta exposició que, us agradi més o menys, dubto molt que us deixi indiferent.

Canvis al sector de les arts visuals a Barcelona

Posted on Updated on

Fundació Gaspar
Fundació Gaspar

Aquesta setmana hi hagut dos esdeveniments a Barcelona en el món de l’art que m’han cridat l’atenció: per una banda dijous vaig anar a la inauguració del nou espai de la Fundació Gaspar al carrer de Moncada i, per l’altra, divendres vaig visitar de nou a la Galeria ProjectesSD al passatge Mercader, al centre de l’Eixample. Ambdós esdeveniments van ser molt interessants: un antic palau remodelat que val la pena veure al barri de la Ribera i una exposició de Patricia Dauder, Formes Absents, que he trobat especialment deliciosa i molt recomanable.

El sector de les arts visuals a poc a poc s’està reinventant i busca noves localitzacions. Fa poc temps es van fer públiques per part de les institucions algunes de les estratègies polítiques i econòmiques en aquest àmbit. I són aquestes estratègies, al meu entendre, les que estan impulsant una renovació o, si més no, una mirada interna prou intensa que obliga a les arts visuals a trobar noves estratègies particulars i col·lectives.

Es comencen a dibuixar de forma més clara diferents focus a la ciutat. Per una banda algunes galeries i entitats museístiques s’estan movent i situant-se entorn el Museu Picasso. A dia d’avui, aquest eix està esdevenint un motor turístic i cultural de primer grau: a nivell públic s’hi ha situat el Museu de les Cultures del món. A nivell privat ja fa temps que té presència el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) i, des de dijous la Fundació Gaspar, a tocar del Picasso. Tots junts creen un eix potent molt pensat entorn el turisme. Sense entrar en la lògica i la qualitat artística de les propostes, sembla clar que és el turisme el motor que mou tota aquesta zona. No obstant, a la perifèria d’aquest gran eix, algunes galeries importants, com la Galeria Senda, i d’altres emergents estan situant-se en zones com són els carrers de Trafalgar o de Jonqueres.

Penso que una altra zona museística en fase d’assoliment és la de Montjuïc, entorn al MNAC i el CaixaFòrum. Dos museus (un públic i l’altre privat) que han d’enfortir la zona museística més institucional. Si no recordo malament  fou l’anterior alcalde, Xavier Trias, qui va anunciar l’eix museístic de Montjuïc. Si bé el turisme aquí també és un factor important i que explica clarament l’augment de públic els darrers anys, alhora aposta també per la ciutat, en tant que Montjuïc és un espai de lleure cada cop més apreciat, amb espais verds, cultura i esport. I no es pot oblidar el paper de la Fundació Miró, que al bell mig de la muntanya és des de fa molts anys una referència museística a nivell mundial. Doncs bé,  algunes galeries han decidit situar les seves sales d’exposició ben a prop de l’eix, a tocar de Plaça Espanya. La més emblemàtica i amb una llarguíssima trajectòria és la Tache. Però d’altres estan fent el mateix.

L’antiga zona de galeries que tenia com a eix el carrer Consell de Cent també s’està relocalitzant majoritàriament entorn el carrer d’Enric Granados. Té també un sentit, ja que aquest carrer, perpendicular al de Consell de Cent, és pràcticament peatonal. Inclús els hotels que s’hi estan instal·lant indiquen amb els seus noms o fins i  tot per què col·loquen espais expositius en els vestíbuls, que som en una zona centrada en les arts visuals. No obstant, com ja passava en l’eix Picasso alguns d’aquests espais es mantenen en les seves instal·lacions de sempre i d’altres, crec que volgudament, hi són ben a prop però suficientment distanciats per tal de donar fortalesa al seu projecte distingint-se dels altres. Em dóna la sensació que és el què busca ProjectesSD, que se situa en aquest eix però que guarda una distància. Em sembla fantàstic trobar una galeria en un passatge que és ben poc concorregut i que, a més a més, per arribar-hi has d’entrar al vestíbul d’una casa de pisos. La galeria queda en el seu interior.

Molt més difosa és la zona del Raval, entorn el MACBA i el CCCB. Em sembla que ara com ara no acaba de quallar i que queda molt camí per tal que aquest eix es reafirmi. Tampoc tinc massa clar si el Poblenou acaba de funcionar adequadament. La pretensió institucional és que esdevingui el centre creatiu de la ciutat a nivell artístic. Hi ha situat fàbriques de creació i laboratoris artístics i algunes universitats i escoles de disseny han de funcionar tard o d’hora com a connectors de l’eix. La ciutat pràcticament només pot créixer cap allà i penso que tard o d’hora pot esdevenir un espai molt interessant al respecte.

En definitiva, el sector sembla que ha entès que el paradigma econòmic i financer actual obliga a repensar els seus projectes. I malgrat personalment no tot el que s’està fent m’agrada, sí que m’interessa conèixer i analitzar aquests moviments per entendre cap on anem i per què.

En tot aquest entramat, però, manca veure si el país aposta per la creació i per espais expositius sense ànim de lucre que motivin a la gent a conèixer nous valors, nous artistes, noves propostes merament per amor a l’art. Està encara per veure. I per altra banda, malgrat efectivament es veu aquesta relectura del sector, al meu entendre encara està lluny de trobar noves vies en una societat que canvia ràpid i molt.

Matt Mullican a ProjectesSD

Posted on Updated on

ProjectesSD: exposició de Matt Mullican: The Meaning of Things
ProjectesSD: exposició de Matt Mullican: The Meaning of Things

Confeso que no conec massa bé ni la vida ni l’obra de Matt Mullican. Crec que en aquest sentit jugo amb avantatge si tinc en compte que el què pretenca En Clau d’Art no és fer pas crítica, sinó intentar donar claus per entendre o interpretar l’obra d’un artista, en aquest cas contemporani. Des de la meva ignorància en relació a l’artista puc veure com per ell la semiòtica (ciència que estudia els signes, símbols, les icones… les seves associacions… els seus significats) és un element clau, quelcom que vol transmetre.

The Meaning of Things és una obra interessant: quan vaig entrar a la sala d’exposicions de ProjectesSD a primer cop d’ull em semblava inintel·ligible. Són aquestes primeres reaccions que en general et diuen si allò que tens davant val o no la pena. Però en aquest cas, l’obra obliga a estudiar-la, analitzar-la, fer-te-la teva. Per què sinó ho fas, donaràs un cop d’ull a l’exposició en dos minuts i te n’aniràs. L’art és reflexió en gran part, i demana a l’espectador que faci un esforç, una aproximació personal. Un esperar, mirar, buscar, interioritzar, analitzar… tot plegat per poder decidir.

Aquesta és una obra única, amb direccionalitat marcada i intencionalitat escrita. Única perquè només es tracta d’una única obra formada, això sí, per més de 600 peces uniformes que en conjunt formen una llarguíssima instal·lació en forma de gran mural. Un mosaic, on cada una d’aquestes peces són una part d’un tot. Singularitat dins de la pluralitat, pluralitat dins de la unitat.

Quan et trobes llegint el primer mot del començament del principi (Cyrano de Bergerac), et sents inquiet. Després detectes les paraules, les associacions, els conjunts, el significat…. tot té un ordre, una visió de l’artista a la realitat que l’envolta, que descriu i analitza i a voltes critica a voltes hi reflexiona. El mural expressa un sistema propi d’entendre el món, d’interpretar-lo. Crea els seus propis signes. A vegades símbols. T’ajuda a interpretar la seva visió proporcionant-nos un codi. La capacitat o no de desxifrar és nostra. Com ho era llegir aquella noia de la cort japonesa, Sei Shonagon, en el seu diari íntim; o ho era també en l’obra cinematogràfica de Peter Greenaway. Ho és encara avui desxifrar el llenguatge simbòlic de Miro, de Dalí, o tants d’altres. Una ordenació sistemàtica de coses que l’interessen i que vol que també nosaltres ens hi fixem.

El gaudi estètic no rau en  aquest cas en una bellesa intrínseca sinó més aviat en la capacitat de l’espectador a entendre i acceptar com a vàlida una altra forma de veure les coses, de veure el món… el llenguatge artístic es mescla amb la recerca d’un llenguatge comunicatiu personal però que no preten no ser entès, al contrari. Vol ser digerit i reinterpretat. I és quan assoleixes aquest objectiu, ni que sigui en part,  quan en gaudeixes.

Concha Romeu: l’oblit de l’anonimat al descobert

Posted on Updated on

a_mnesia_Concha-Romeu

 

L’art contemporani és per a molta gent un art incomprensible que més enllà de si els agrada, els commou o el troben atractiu sembla a primer cop d’ull que no aporta massa res a les seves vides.

També és cert que cada artista és un món i que allò que volen transmetre a la gent és molt diferent segons qui, com i quan. Entendre i gaudir la idiosincràsia de cada creador és una de les meves tasques preferides, i no sempre m’interessa allò que descobreixo. Va més enllà de la vessant estètica, és entendre la psicologia i la motivació que porta a cada artista a treballar en alguna cosa i amb uns materials i formes concrets.

Vaig conèixer la Concha Romeu durant la inauguració de la seva exposició A_mnesia al Werner Thöni Artspace. Desconeixia la seva obra i només arribar a la zona d’exposició em va cor prendre. Si bé afirmo i defenso que la vessant estètica no és l’únic element important de l’art, el que també és ben veritat és que el primer cop d’ull és essencial per voler anar més enllà. La qualitat artística, però, no és només el resultat sinó també allò que l’ha fet possible.

A_mnesia és un treball artístic de primera magnitud que ens porta a reflexionar sobre el passat. En un atemptat o en un accident amb múltiples víctimes recordem el fet en sí, però amb el temps oblidem a cadascuna de les persones que han perdut la vida. L’obra d’aquesta artista madrilenya gira entorn aquestes persones anònimes que han perdut la vida d’una forma violenta.

Treballa fonamentalment amb llençols de cotó antics, que han estat propietat de dones anònimes, formant part segurament dels seus aixovars, de les seves dots de casades. És un homenatge a elles també, que han estat silenciades per la història. Talla els llenços en forma de fulls de paper, din A4, simbolitzant en cada full una víctima anònima. Després, depenent de les peces, submergeix els fulls en pintura acrílica de tonalitats vermelles. Un cop seques les fulles tintades, en retalla els sobrants… a vegades entén el sobrant com aquelles taques blanques on no hi ha arribat la pintura. A vegades, al revés… Cus els fulls foradats en forma de llibre, o en forma de llençol… cus cada full un al costat de l’altre, formant rengleres de sis o set fulls. I cus aquestes rengleres entre elles, creant un gran llençol de víctimes.

L’acte de cosir, com si es tractés de reparar el dany de l’oblit. Cus sobre retrats amb fil vermell o bé cus llenç en blanc, blancs o negres, utilitzant fils negres o blancs… i ho fa metòdicament i amb sensació d’horror vacui. Cal cosir les ferides, cal cosir per recordar…

A_mnesia, per cadascun, pot ser una cosa. Cada mirada compta, per recordar l’oblit i fer-ne un veritable homenatge a tantes i tantes persones víctimes de la violència.